El Ratolí

El desconfinament no ens prova. De fet, la culpa que tot Catalunya hagi de sotmetre’s a les restriccions més dures és de l’Espluga de Francolí. Els mateixos doctors Mitjà, Argimon, Trilla i Simón junts no donaven crèdit als esdeveniments ocorreguts a la vila en pocs dies. 

Penseu-hi: després del confinament més estricte, es van anar succeint les fases de desescalada per trams. Aquí, més xulos que ningú, ni escales, ni trams ni òsties. Bé, òsties sí. A la plaça. Òsties com a pans i ampolles trencades i alguna arma blanca també i cadires voladores i poques neurones juntes que, en haver estat massa dies desades, va ser percebre l’olor de barT i excitar-se de tal manera que van convertir la plaça de l’església en una escena post-apocalíptica digna de Netflix.

No contents amb això, a l’Espluga encara no en teníem prou i, potser cosa del desenFRENU, el jovent va, RENDEix comptes amb un bon Jan, protagonitzen una escena digna de rebre un Òscar i s’atropellen entre sí així com per…’haberse matao’. Que en sou, de ruuuuucs!

I com que ‘no hay dos sin tres’, la Trubiurologia es completa amb una persecució policial direcció Poblet protagonitzada per un individu amb molta xispa, i vehicle massa sobrat.

Després els de poble ens queixem que les reestriccions dels nassos són cosa dels de la ciutat. I uns collons!

Diverses visites de lladregots han sorprès alguns dels nostres convilatans durant els últims mesos. Les cases de les zones més adinerades de l’Espluga han rebut més d’una visita inesperada que els ha remenat i buidat el calaix rònec on guardaven els feixos de calé negre entre lligacames i altres elements de llenceria fina. La reacció ciutadana no s’ha fet esperar i, fent-se passar la protecció de dades pel mateix forro dels ous, s’han creat grups de whatsapp a cabassos. Fins i tot ha sorgit un col·lectiu amb el nom inspirat en un antic anunci de compreses: l’Espluga Segura. Les persones que en formen part, a banda de fer de detectius de pa sucat amb oli i sospitar de qualsevol cotxe no identificat pel veí més xafarder, han decidit contractar una comissió d’assessorament amb lo bo i milloret de la vila en termes de seguretat i prevenció. Les ments privilegiades d’aquest òrgan ja han emès el seu veredicte: diuen que el més important és que la gent VI(r)GILI perquè, amb FRANQUÈSa, no hi poden haver patrulles a tots els carrers, senders, PUIGs o VALLS properes. També recomanen la creació d’una aSUSIació com Déu mana enlloc del grup de 4 CAMARADAs que són ara. La pot capitanejar aquell que té una germana molt entAMALIAda, algú amb dot d’idiomes i domini de l’ANGLÈS o un expert GARBERÓl. El document també especifica que per defensar les cases de possibles robatoris, està especialment contraindicat l’ús d’aMONI. Com tota comissió, a les seves trobades han pogut gaudir d’exiquitestes made in XEF EX-ART a dojo. Això sí, amb la redacció de 4 ratlles ja han donat la feina per acabada i les males llengües han certificat a aquesta redacció que se’ls ha vist a tots a la BARRA G(r)AN del Santi degustant licors espirituosos amb l’uniforme del cos.
Bueno pues molt bé pues adiós!

A la canalla que ha nascut enguany els diuen pandemics. Fins aquí tot bé. El que no els diu ningú és que quan siguin més grandets tindran tan interioritzat l’idioma de la Covid19 que no els entendrà ni el tato. L’escletxa lingüística que deixarà el bitxu també serà memorable.

A veure, si amb prou feines ens sabem posar bé la mascareta, ves què ens expliquen si és FPP2 o FPP1, per favor! En tot cas, immersos en aquest nou vocabulari, la redacció d’aquesta revista us farà saber en primícia el veritable significat d’aquestes mascaretes, sobretot per aquells que seguiu pensant que la FP és la FP (i no l’ESO). Així doncs, la FPP2 és la mascareta que engegaries a Fer Punyetes Per 2, i la FPP1 la que engegaries a Fer Punyetes Per 1. És a dir, podríem dir que la FPP1 no t’amarga tant l’existència. Ara, si protegeix o no, ja és una altra història!

Després de l’embolic de les FPs, que si no tens algun FP gairebé no l’entens, arriba el xou de les PCR. Resulta que fa uns mesos erets virus nat si t’havien fet una PCR i tothom fugia del teu voltant evitant compartir aerosols. Ara, que ja està tot tan relaxat com la goma d’una mascareta estrenada al març, resulta que ets guai si te’n fas sovint. La PCR és, sens dubte, la Prova Cara que no serveix per Res (PCR). Fa dos mesos era un problema recordar si aquesta ditxosa prova era la del bastonet a l’orella, al cul, al nas, a la boca o tot arreu alhora! I ara, en canvi, parlem tots sobrats de les pesseèrres negatives i positives com si res! Total, si surts de fer-te la Prova Cara que no serveix per Res, en un tres i no res pots estar contaminat! És de calaix que ‘es de ser inútiles’.

I de la RT què en dieu?  Primer ens volien fer creure que era la manera d’abreujar el nom de la Ruta Templera que, dit sigui de passada, enlloc de Templera és Transparent perquè no hi ha ni Déu (potser hi haurà sort i el bitxu li donarà l’estocada final). Però tornem al tema: ara resulta que RT vol dir la velocitat de contagi (o alguna cosa així o aixà o que s’hi assembla, relacionat amb el virus). Però per favor, deixeu-vos estar d’histròries! Aquesta que no ens la fotin!!! RT = RaTolí, aquí i a la Xina popular!

I enmig de tot aquest garbuix i de la infoxicació amb les dades minut a minut de l‘evolució de la Covid19, a sobre encara volen que la gent gran entengui què són els EPIS. Impossible! Bretxa lingüística en estat pur. No els podem treure dels apis, que sempre i per tota la vida serà allò que es planta a l’hort i serveix per fer bon caldu. La joventut de la tercera i quarta edat no en volen saber res, dels monos d’astronauta blancs!

Total, que quan ens pensàvem que ja ho havíem après (o desaprès) tot, va i surten 10 mil noms de vacunes, que també van per fases (mira, com els pobres de nosaltres). Que si la Moderna, que si la Pfizer – BioNtech… Hi ha qui diu que Pfizer és una manera Moderna de dir Pífia. El que sí que tenim clar és que a la Carabassa o li punxaven la Moderna o no en volia saber res, de vacunes! Ella sempre tan estupenda i discreteta! Esperem que els possibles efectes secundaris no comportin un altre canvi de color de pèl!

Però que no ens prenguin per il·lusos! Mentre es creuen que ens tenen distrets amb aquest reguitzell de nou vocabulari, som conscients que ens han colat alguna mentideta, com ara que el virus es moria amb la calor. De riure, potser sí, però altra cosa de moment no. I no és l’únic que ens hem menjat: ens ha tocat empassar-nos una campanya electoral plena de discussions entre els que estaven junts i alhora ben partits. I, au, ara gairebé toca estudiar per recordar el munt de partits que tenim per triar. Avís: la papereta del PCR no la trobareu a la taula el 14F; el PCR encara no és un partit. 

Si haguéssim de fer cas al refranyer popular i donar al Cèsar el que és del Cèsar, al nostre particular emperador sanitari li hauríem de retornar força llet. Mala llet. Proveït de la toga blanca amb la creueta blava de Salut i protegit amb les mascaretes i mampares més precàries possible, només li falta la corona de llorer per acabar-se de creure el veritable emperadorus romanus del consultori.

Veurà, emperador, quan algú va al CAP, i més en plena pandèmia, no ho fa perquè tingui ganes de fer un tomet o tocar els collons als sanitaris. Per tant, i tenint en compte que el virus dels trons ens ha donat pel sac a tots, quan el pobre pacient arriba al taulell preguem que el pugui atendre com cal, sense citar els mil articles de la llei romana i tot un reguitzell d’inconvenients. Provi-ho, li funcionarà només posant-se, per un moment, al lloc dels pobres plebeus. Ara tampoc cal que s’esforci a somriure. La mascareta ho tapa.

Entenem que potser té ganes d’enviar algú als lleons. Si és així, no pateixi, nosaltres l’ajudarem, sempre que sigui per renovar cúpules i direccions del Departament de Salut que, amb la que ha caigut, ha deixat l’atenció primària de la mà de Déu. Per tant, a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar.

La parròquia, que no té ni puta idea com s’ho farà per pagar les obres de l’església nova, ofereix la possibilitat d’apadrinar un tub de la macrobastida. Preu a convenir i negociable. Aspavil que volen! Les feligreses han trobat la manera de tenir un satisfayer sense q els seus marits sospitin. La missa d’aquesta setmana es manté ens els horaris habituals. El mossèn va bé de ciri.

Diuen que els catalans de les pedres en fem pans. Algunes famílies nostrades de la vila amplien la versió d’aquesta dita cap a “i dels pans en fem vins dels fangs”. I és que després de la riuada, literalment de sota les pedres, van recuperar una bona col·lecció d’ampolles de vi enfangat que fins i tot van portar a taula els germans Roca. El curiós del cas és que, més d’un any després d’”esgotar existències” de les ampolles supervivents de la tragèdia, resulta que de sota les pedres, o més aviat del fons d’unes caves comprades a preu de saldo, van sortint ampolles del vi de fang com si del miracle dels pans i els peixos es tractés. De fet, no és l’únic miracle atribuïble a nostra senyora Maria Núria. De sota aquestes mateixes pedres també n’ha extret milers d’ampolles de vi escumós que a tostemps convertirà en or. Amb tant miracle, ves que no vulguin beatificar la nova senyora de Palau de Simó. La redacció rosegadora, sempre amatent, pensa tanmateix que, més que d’una proesa celestial, es tracta més aviat que la divina mestressa se la sap molt llarga.

Com un gerro d’aigua freda en dia de nevada -o com una punta de peu als ous, tant li fot- han hagut d’entomar els elements més joves de l’esquerra independentista local la recent emancipació de tres membres del CDR espluguí. Ep! Els sembla de puta mare que fotin el camp de casa per buscar-se la vida pel seu compte, però -oju!!!- no amb aquesta falta d’estil. El col·lectiu ‘indepe’ hauria vist collonut i alliçonador que els tres  emblemàtics activistes okupessin qualsevol piset de mala mort de per dalt el Capuig o dels voltants del carrer dels Ametllers, però els sembla una perversió inacceptable que hagin optat per llogar un ampli dúplex, d’evidents reminiscències convergents per si fos poc, al carrer més cèntric de l’Espluga.

“Hòstia puta! Que si aquest fos el camí, Arran editaria manuals del bon arrendatari i no és el cas, que el que Arran ha publicat fa quatre dies – bramen indignats els antisistema-  és un pamflet per ensenyar a forfollar panys i entrar d’estranquis a ocupar propietats alienes!” “Cap més opció. Okupació”

Abans que la sang arribi al riu per la disputa, i buscant una reconciliació inevitable amb els seus companys de brega, el flamant trio de llogaters de Lluís Carulla 18 3r 1a s’ha apressat a fer públic que el dia que inaugurin les reformes i posin el pis a disposició de la causa muntaran al terrat del que disposen un sarau de ‘cágate lorito’, amb l’actuació estelar dels Stay Homes, els megacracks de la música als terrats, seguida de sessions de discjeys i birres fins a punta de dia. Asseguren que serà una nit inoblidable també per als veïns, és clar. Amatents a l’aspecte més militant, tenen la idea de coronar l’altíssima xemeneia que presideix el terrat amb una estelada de bona mida que podrà ser vista des del coll de Belltall al Mirador de la Pena, i deixarà en ridícul la paradeta de banderes i pancartetes que el regidor encenall té penjades al primer pis just a la casa del davant.

“Camon baby”, diu el rocallós personatge a l’única daina del trio.

Fidels als seus ancestres templers, els veïns del Castell estan en peu de guerra amb l’Ajuntament pel camí nou que mena a la plaça d’Armes. Els inicis del conflicte rauen en un veí foramuralla torracollons que aparca la seva flota de cavalls i carros mig desballestats i estaBornits per tot el camí d’accés al Castell i pel pati d’armes, provocant la molèstia de la cort. Digna de setge! Aquesta okupació perpetrada pel baró de Cuni i Llera no només acaba amb l’espai vital dels carruatges dels convilatans del Castell, sinó que a més està provocant unes esquerdes colossals al camí nou d’accés a la fortificació. Les converses amb el baró no han fructificat, ja que diu que com a tal té el dret de fer els que li surt dels barons que li pengen. Per solucionar el conflicte, abans d’arribar a les armes, s’ha demanat la mediació i solució del problema de les esquerdes amb qui remena les cireres al comtat: l’Ajuntament. I així passen els dies!

Tot i que encara no han declarat la guerra formalment al consistori, les hosts veïnals estan al límit de la seva paciència en veure com el regidor més enTessudit els va donant llargues mentre l’esvoranc creix dia rere dia. Acostumat com està aquest Ajuntament a tapar forats, és estrany que no hagi fet una mica de pasta per tapar el que pluja rere pluja va fent créixer, i sobretot no hagi demanat al pintor de la cort que pinti de groc la meitat del camí de manera que no sigui un risc cada cop que un carruatge fa el revolt del camí nou. 

Qui sap! Potser aquest Ajuntament està patint la síndrome d’Estocolm amb les desgràcies, i dóna llargues a una senzilla solució només per veure si al final es fa un esvoranc com el del Carmel i hagin de tornar a treure els plans d’emergència… Com diria un trobador de la cort:

Només esperem que aquesta batalla no acabi amb una esllavissada, un cotxe potes enlaire i el pobre Ajuntament amb una altra llufa penjada.